Els residus que produïm no són un problema menor ni simplement una qüestió de responsabilitat cívica: són una de les manifestacions més visibles d'un model de producció i consum basat en l'ús, el rebuig i el traspàs del cost mediambiental a altres territoris i generacions futures. A escala mundial, cada dia l'equivalent a diversos milers de camions d'escombraries plens de plàstic acaba als oceans, rius i llacs, mentre que aquest material també contamina l'aire, l'aigua i els aliments.

Però el problema no es limita al plàstic: la moda ràpida converteix la roba en residu a un ritme vertiginós, fins al punt que cada segon s'incinera o s'envia a l'abocador l'equivalent a un camió de tèxtils, i els residus electrònics continuen acumulant-se a tot el món, des de telèfons mòbils i ordinadors fins a neveres, rentadores i aparells d'aire condicionat. Només cal considerar alguns exemples: l'envasament d'un sol ús que acaba al mar, les peces de roba de baixa qualitat que es compren i es llencen en qüestió de mesos, o els electrodomèstics petits i grans que es substitueixen prematurament tot i que sovint es podrien reparar.

Cal deixar clar que la responsabilitat no recau únicament en aquells que consumeixen i llencen coses; el problema comença molt abans, en el moment en què les empreses decideixen fabricar productes de vida útil curta, embalatges innecessaris i materials difícils de reutilitzar, reparar o reciclar. És per això que la responsabilitat principal ha de recaure en aquells que posen en marxa el cicle de «produir-utilitzar-llencar»: els productors han de redissenyar els productes que comercialitzen, reduir de manera genuïna l'embalatge superflu i assumir la totalitat dels costos de recollida, tractament i neteja dels residus que generen.

Les accions individuals importen, però no poden continuar sent una excusa per deixar intacte un model de negoci basat en l'obsolescència, l'embalatge excessiu i l'externalització dels danys mediambientals. Si realment volem aturar aquesta crisi, hem d'aplicar sense ambigüitat el principi «el qui contamina, paga»: gravar amb impostos els productes i envasos no reutilitzables, imposar sancions econòmiques per baixa durabilitat i mala reparabilitat, i obligar les empreses a canviar el seu model de producció en lloc de repercutir el cost en les comunitats locals, les autoritats públiques i el públic.

La legislació espanyola sobre envasos i residus d'envasos, en particular la Llei 7/2022 de residus i sòls contaminats per a una economia circular, i el Reial Decret 1055/2022 sobre envasos i residus d'envasos, d'acord amb la Directiva 2008/98/CE sobre residus, Directiva (UE) 2024/1799 sobre reparabilitat i Reglament (UE) 2024/1781 sobre l'ecodisseny de productes sostenibles, estableixen la responsabilitat ampliada del productor i obliguen els productors a finançar la recollida, el transport i el tractament dels residus, així com la neteja de deixalles.

En aquesta secció, reunim informació, recursos i propostes sobre residus i reciclatge – des dels plàstics fins a la recollida de residus – per ajudar-nos a entendre millor el problema i a abordar-lo amb més consciència, uns estàndards més alts i una major capacitat de canvi.